Amb els dubtes d'un nen

Habitació fosca. Vull sortir. Que sigui ràpid. Com? Cap a on dirigir les meves passes? Llenço preguntes en un mar de dubtes. Quin camí he de triar? Inseguretat i dubtes bloquejen la meva ment. No sé és la frase que més em repeteixo. Perque cadascú de vosaltres em dibuixa amb una ombra i una silueta diferent? Perque cadascú de vosaltres veu coses tan diferents? Qui sóc jo? Si no ho sabeu vosaltres, qui ho ha de saber? Àngel de la guarda, guia'm per aquest camí fosc on les punxes són més fàcil de veure que les roses, on tot em fa por, on tremolo pel fet de sentir-te molt a prop, on tremolo per apropar-me a les respostes que busco. Ajuda'm, recorda'm qui sóc, on m'he perdut, en quin moment em vaig equivocar. Treu-me part del dolor, parla de la resta de coses que importen a la vida. Fes que jo senti a aquesta com ella em sent a mi. Fes-me somriure quan necessitin que estigui bé. Em sento com una persona feta a mitges, un escriptor que no es transmet res a si mateix, un buit dins de la meva ànima, un somiador de malsons, un vianant que ha fet de la desesperació, la seva millor amiga. Que se n'ha fet de tot allò que tenia? On és el noi al qual aspirava ser ara fa cinc anys? On s'han quedat les il·lusions i els somnis d'infància? Jo vull aixecar-me i caminar, sortir del lloc on mai hi he volgut estar, però en sóc incapaç. No puc. No sense tu. Vull agafar-te la mà i que els teus ulls facin de guía als meus peus, que vull marxar sense marxar, que vull estar sense estar. Vull ser conscient d'on em deixo els coses, conscient de saber on sóc i de qui sóc. Vull ser conscient. Això és tot.

Carta desesperada

Tinc mil maneres de començar aquest escrit, i cap m'acaba d'agradar. Tinc mil i un pensaments dins del meu cap, disposats a sortir com sigui i a ser presentats al món. Sentiments escrits al vent. Dos mil pensaments que volen sortir. No sé com dir-t'ho, no sé qué dir-te, no sé quan dir-t'ho... O si, però no vull que coneguis la cara oculta de la lluna, que apareix amb els primers rajos solars. Secret a veus, necessito que em miris, necessito mirar-te. Però que haig de fer? Jo, assegut en la cadira o a la vorera que separa el teu cos del meu, embriagat per l'olor del teu perfum. Obre'm la porta, que jo vaig edificar un castell per no deixar-te entrar dins del meu cor, i quan vaig voler adonar-me'n, eres reina de la fortalesa. Que haig de dir-te, musa inspiradora, que amb la teva dolça veu m'alegres el dia, arquitecte del meu somriure, motiu per llevar-me en el meu dia a dia. Nena que em dóna ales per arribar a fregar, amb la punta dels dits, els meus somnis, abans de transformar-los en malsons. Com dir-te tot el que tinc a dins si encara no sé que és el que penso. Com desfer-me d'aquest embolic, on m'he ficat sense voler, i on ara he buscat el confort i la comoditat per quedar-m'hi. Explicar-te la diferencia entre un i altre, que jo vaig perdut entre els teus cabells, sense buscar-me, i tu vas perduda entre les teves neurones. Creua'm la mirada, i diga'm que és el que penso de tu. Diga-m'ho sense embuts, que jo no ho sé, i necessito saber-ho. Com vols que et digui tot això, resumit en una frase tant senzilla i sense sentit com "t'estimo"? No entenc que vull, però si sé el que vull. Abstraccionisme, jo sóc una simple persona, que no vol ser diferent a la resta, amb les seves coses, amb les seves tonteries, amb les seves manies i amb les seves ambicions. Que només sóc un nen i un principiant de la vida. No sé com dir-te que sóc un conformista, que ho penso, i que si no et dic res és per quedar-me amb tu. Amb tu i la magnífica sensació de saber que sempre seré adicte a la teva olor, que sempre somriuré quan m'ho demanis i quan et vegi. No vull desfer-me de la sensació quan el cor batega a moltíssimes revolucions. Com aquell nen que un dia es va enamorar de la persona equivocada. Aspiro a no perdre mai la sensació de mirar-te i tenir clar que el cor sortirà cridant pel pit. Tant senzill d'escriure, tan díficil d'entendre... No m'agrades noia, no m'agrades. Jo t'estimo. Amb tot el que comporta. Jo t'estimo i no vull que m'estimis. Patidor de mena, idiota sense remei. Jo no vull ser correspost. Jo prefereixo la sensació de que sempre i mai seràs meva. I vull que aquesta sensació duri. I que duri. I que duri.

A la Marina

Retorn

Assegut, deixant que el temps passi. Compta enrera. Queden hores, hores i minuts. Futur no molt llunyà. Nervis, mentre escolto a Lily Allen i la seva melodiosa veu. Companys, ordinadors i altes hores de la nit. No hi ha diferència. A l'exterior de l'edifici, soroll de cotxes i gent que marxa a la discoteca. A dins del recinte, soroll de trets i personatges pixelats que es mouen dins d'un escenari molt clàssic. El meu interior, tot girat. Alguna cosa passarà aviat. Inseguretat, por. Un nouvingut, o tornar a casa. Esperança i frustració es poden arribar a donar de la mà. Desenllaç que espero amb candeletes, però que no desitjo veure. Sensacions de poder fer-ho bé, de ser capaç, però veure que no ho faré. Bones intencions, ganes que poden esvaïr-se amb un so agut. Deu persones amb un mateix objectiu. Una per posar les regles, un ser superior. Ni Barça ni Madrid, ni millons. Ni espectadors ni edificis espectaculars amb sostres infinits. Ni la pluja ni la neu. Tornar a estar allà, com a casa. Continua la por, continuen els nervis. Canvi de cançó. Quatre minuts menys. I després de dormir, quedaran vuit hores menys. I l'hora inevitable s'apropa. A vegades lentament, a vegades massa ràpid. Desorientat. Ja fa dos anys de l'últim cop. No passa el temps en va. O si. Amb els ànims ben pujats. Amb la por necessària per saber que intentarem no fallar. Amb els nervis transformats en ganes. Ganes de fer-ho bé. D'agradar. Pell de gallina. Molt de temps ha passat fins el dia d'avui. Sempre amb la mateixa cara, amb la mateixa força a les cames, amb la mateixa concentració, amb la mateixa valentia, amb els mateixos batecs, amb el mateix sentiment, com si mai haguéssim deixat de fer allò que volem fer. Amb les ganes renovades. Amb els nervis del primer dia de classe i amb la por de no conèixer el futur i no poder endevinar-ho. Tot com sempre. I tot amb la il·lusió d'un nen, que s'esforça per aconseguir el que vol. Al preu que sigui. No ha canviat gaire el panorama. De fet, no ha canviat gens.

Mirada interior

No és tan difícil saber com sóc i que escric. M'agrada somiar amb coses impossibles, superar-me a cada passa que faig, marcar-me objectius ambiciosos i crear fantasies dins del meu cap. Que tinc defectes com ser massa sincer i directe, que tot el que dic ho penso. Mai explico mentides, però a vegades no explico tota la veritat. Sóc un perdedor en molts temes, que em costa tractar a la gent però he aprés a somriure i a estar amb el cap sempre amunt. Intento aprendre a donar els abraçades en el moment just, no malgasto sentiments ni dolor. Que sóc tímid, incapaç de parlar de tot allò que escric; ploro sang per poder escriure amb tinta vermella, que tinc una llibreta que guarda tot el meu jo. Sóc conscient de que el que escric no arribarà a la majoria de gent que voldria, sóc conscient que de quan estem junts a la mateixa sala tot se'm regira, el cor batega a mil per hora, se'm fa un nus a la gola i tremolo pel que pugui passar. Sóc un nen petit amb el cap ple de pensaments desordenats, amb gustos estranys que poca gent comparteix. Intento veure més enllà de la façana, no vull limitar-me a agafar tòpics i crear-me un fals jo. No em limito a dir que sóc diferent, únic i especial, si no que treballo perque la gent m'ho digui. No vull ser un desconegut dins d'una massa de persones. Sóc amic del silenci i de les mirades, ric al mateix temps que pateixo. Sóc filòleg de pensaments i filòsof de de lletres; escric el que penso i penso sobre el que escric. Deixo portes obertes i camins traçats per si algú em necessita. Intento no deixar enrera a la gent que m'estima. Em sento com un soldat de plom que s'amaga amb un cor de vidre, buscador d'una nina de seda fina, marioneta d'emocions fortes, informador de quadres abstractes, creador de prosa poética, estudiant de les ciéncies de la vida, pensador de bronze que s'explica amb teories complexes i absurdes. No és tan difícil entendre que sóc igual que els meus textos. Un sense sentit, un caos, una habitació desordenada, on tot està tirat per terra, esperant que algú entri sense permís i ho reculli tot.

Mar i ona

Vuit del matí. Ni fred ni calor. Espero a que passis per seguir-te. Dos cops t'avanço i dos cops m'avances. Pujes les escales, jo, cap a la cafatería. Vaig cap a les escales i ens creuem. No són ni un quart que ja ens hem mirat sis cops. Avui si, avui farà un bon dia. Obro la motxilla, trec el meu estoig i la llibreta. Tanco els ulls i respiro. Entres poc a poc, amb el somriure dels matins alegres. Et miro, passes i m'acompanyes amb la mirada. Escric tot el que passa per la meva ment desendreçada. Esbufego, tot va ràpid, molt ràpid. T'aixeques amb l'ampolla d'aigua petita i buida. Marxes lentament, la meva ment és queda en blanc, no hi ha res. Escric paraules mortes quan no hi ets. Sóc incapaç de deixar-ho tot en full, no hi ets, has marxat, tot i que tornis no serà igual. Canvio de lloc, agafar millor perspectiva és la clau del pany de la inspiració. No noto la teva entrada, intento capficar-me en l'escrit mentre tu obres la porta lenta i silenciosament. Claves els teus ulls blaus a la meva esquena i noto que les idees tornen al meu cap, seus al meu cantó, m'agafes la mà, tremolo, sé que ets tu sense necessitat de mirar-te, em parles a cau d'orella, que em tranquilitzi, que segueixi escrivint, que continui fent el que millor sé fer. No és fàcil, però en boca teva passa a ser un joc de nens. M'abraces per l'esquena quan acabo, em somrius per primer cop en el dia. Endreço les coses, obro la porta i marxo. La magia de les paraules escrites em fan ser més fort. Mai sabré parlar de manera correcte, però no importa mentre tu continuis oferint-me la cara somrient de la lluna. Musa anònima que somies que és el que escric i jo somio amb endinsar-me en la teva ment, i en el moment que creuem mirades, somio en llegir-te els pensaments.

Nota d'agraïment

Sóc conscient de que aquest escrit l'havia d'escriure un 14 de juny, amb un somriure a la cara i el cor ben alegre, xulejant de copa i de campionats. Sé que és més maco amb un bon motiu de celebració. Però no n'hi ha de celebració. La realitat és dura, ha tocat conèixer el sabor de la derrota, de l'eliminació i de la frustració. Decepció majúscula. No buscaré ni causes ni conseqüencies, ni culpables ni innocents. Simplement toca pensar que això és bàsquet i pot passar de tot, que no tots els objectius es compleixen ni els somnis es fan realitat. No donar-hi més voltes i quedar-me amb els moments inolvidables de la temporada. No hi he estat gaire, però ha valgut la pena i l'experiència que m'emporto és bona, boníssima. Per això escric aquest text, perque per molt que hagueu perdut, seguiu sent el millor equip, els millors jugadors i els millors entrenadors. Perquè sé que no sóc capaç de dir-ho en veu alta, que sóc molt millor amb paraules escrites que amb paraules parlades, i perque si començo amb el discurset, semblaré més subnormal que tots vosalters junts, que és molt.
Aquest text és per donar-vos les gràcies. Gràcies als entrenadors per haver-me donat l'orgull, l'honor, el plaer i l'oportunitat de compartir vestidor, d'estar amb vosaltres. Als jugadors per acceptar-me des del primer dia i tractar-me com un més. Als cadets, que han hipotecat algunes tardes i matins per venir a ajudar i a fer-nos un favor enorme. Celebro el dia en que se'm va oferir el poder posar el meu petit gra de sorra en un projecte guanyador, en un equip valent. Se'm fa un nus a la gola cada cop que recordo les cares del final del partit, de pensar que no seguirem lluitant, però, únicament em salten les llàgrimes quan viatgo per la memòria i veig tots aquells bons moments que m'heu donat a canvi de res.
Recordeu que sou grans, que sou enormes i que, passi el que passi, ja sigui al bàsquet o a la vida, aneu sempre, sempre, sempre amb el cap ben amunt.

Caos vital

Fum, gots, paperera, ulls, verd, blau, color, malalt, centre, hospital, somriure, alegría, esperança, desesperació, negativisme, realisme, apunts, Kant, revolució, pilota, portería, bàsquet, Marina, campions, vida, roba, posat, seriós, campanes, flors, imaginació, món, Narcís, Martha, Jordina, cap, petita, pistola, apunta, obres, catderal, Roma, Girona, platja, so, melodía, talent, pensaments, Cristina, filologia, textos, estil, ordinador, estoig, Vanguardia, tira, amunt, fons, pluja, jersei, camisa, normal, sabates, sudokus, cafè, sucre, dolç, moment, present, ple, escriu, destí, pols, estels, riure, company, germans, pare, mare, càncer, capricorn, negre, gorra, cabells, Nana, mosquit, medieval, edat, cotxe, blanc, arracada, diademes, disset, pati, classificació, cansanci, balanç, iglú, amor, boira, mar, núvols, velocitat, Gavà, avi, equip, nervis, tensió, arribada, retorn, dinar, escriptor, conèixer, aigua, desfer-se, Mèrida, separació, emocions, llit, cadira, videojoc, mirada, examen, colzes, lectures, llibres, amistat, família, conviure, Malgrat, adèu, Meritxell, pastís, vint, cosins, Marroc, camins, somnis, objectius, petons, violins, abraçades, paraules, orella, llavis, continua, punt, seguit, Sara, historia, reflex, ídol, pancarta, anunci, pista, lluny, Blanes, Ainoa, literatura, poesía, blogs, redacció, recerca, moviment, rap, panda, ignorància, hipocresía, egoísme, Ignasi , German, rossa, gravetat, ànims, poma, lletres, fugir, desapareixer, descansar, sectes, poliesportiu, biciletes, dies, hores, minuts, segons, passat, obrir, aixecar, parar, mirar, envoltar-se, continuar, endavant, soroll, crits, angoixa, nano, diversió, explicar, remenar, trasformar, bogeria, Marc, transtorn, psicòleg, turmells, genolls, espatlla, mà, agafada, negació, frase, frustració, dolenta, idiota, inútila, insults, adjectius, xuxes, Patrícia, pel·lícula, desordre, vida, meva, difícil, resum.


Intenta resumir tota la teva vida a base de paraules, relaciona-les amb una imatge o una part de ta vida. Això és el text.

Temps d'espera

Trencarem els límits de l'horitzó per poder arribar a fregar els nostres somnis, tocarem fons amb la punta dels dits només per agafar l'embranzida necessària, somriurem quan la cosa estigui malament i plorarem quan toqui per no oblidar que continuem ben vius, lluitarem contra el temps per realitzar els nostres objectius, superarem la velocitat del so per allò que estimem, ho donarem tot per no haver de penedir-nos després. Ens van ensenyar a guanyar i a saber perdre, enganyant-nos i dient mentida rere mentida. Vam aprendre a que el més important no és participar, sinó d'assolir allò que ens hem proposat, ja sigui guanyar o no, per a nosaltres, ha de significar una victòria. Buscarem el nostre talent ocult i l'explotarem al màxim. Poc ambiciós és aquell qui es limita a viure la vida, a deixar-la passar. Poc valent és aquell que és incapaç de decidir per si mateix i qui no arrisca en la tria del seu camí. S'ha de viure el moment, amb la vida s'han de fer altres tasques que ens ajudin a gaudir de l'instant que ens treballem i que desitjem.
Som funcionaris sense sou, busquem preguntes en un mar de respostes, buscant el perquè de tantes reaccions que no entenem. Vivim sotmesos a la regla de causa - conseqüència , siguent egoístes, patint per nosaltres. La resta no importa. Perdem la il·lusió de fer les coses bé quan estem satisfets d'on hem dut el nostre camí, oblidem persones que hem deixat amb el temps i les culpem per haver-se allunyat de nosaltres, hiperbolitzem sentiments lleugers per aconseguir una miqueta d'atenció, sense quanta crueltat utilitzem per atacar a la resta, inventem mentides per ser el melic del món, fem bogeries per estar en boca de tothom, abandonem la nostra pròpia identitat per ser ben vistos allà on volem ser acceptats, adoptem falsos jo, fonamentats en tòpics no qüestionats i que ni tan sols cumplim i fem el fatxenda dient que som diferents a la resta quan en realitat fem allò que ens diuen i ens dediquem a viure la vida, tot deixant-la passar, tot esperant, asseguts a la cadira, als temps bons que haurien d'anar arribant. Això si, sols.

Descripció

D'abaix fins a dalt, caminant per la pujada, seguint passes invisibles amb mirades que es claven a l'esquena. Portalada oberta amb soroll al seu interior. Ulls verds fets de vidre. Olor a cafè, preguntes i respostes al diari de l'entrada. Cabells llargs. Sucre per fer més dolç el dia, fred i calor. Buidor en paraules dutes pel vent, emocions i so de campanes de la Catedral. Pàl·lida. Música, cançó poètica i text de Boeci. Abril aigües mil, llibres de consulta, taula desendraçada per sentir-se com a casa. Un metre. Refredat, mocs, mocadors bruts, portes tancades que s'obren lentament, comncen les veus, el vent bufa més fort. Setanta cinc centímetres.Procuro no pensar-hi, núvols, poca esperança, cotxes buscant lloc per poder descansar. Adéu cadira, acompanyada del crit i d'una tassa de té plena. nas prominent. Glops petits i el canvi. Passes de companys que arriben amb cara de morts i de resaca. Cara de son. Mirada fixa al buit per retornar a la conversa de la qual ens havíem abstret. Freg de mans, anell al terra, diademes verdes, iogurt per esmorzar i estil lliure. Mirada tendre. Educació, sense fer soroll, aixecar-se, metejar-ho tot i tot seguit, enfilar el camí per realitzar la nostra tasca. Veu dolça. Edifici superior, no preferible a l'inferior. Daimon de Plató, Nunavut, Yanda, estudia, eh?, groc i negre. Vuitena meravella del món. Caminar lent. Safates i gots abandonats, final de la inspiració, res a dir, toquen les campanes, inici de la rutina diaria.