Retorn

Assegut, deixant que el temps passi. Compta enrera. Queden hores, hores i minuts. Futur no molt llunyà. Nervis, mentre escolto a Lily Allen i la seva melodiosa veu. Companys, ordinadors i altes hores de la nit. No hi ha diferència. A l'exterior de l'edifici, soroll de cotxes i gent que marxa a la discoteca. A dins del recinte, soroll de trets i personatges pixelats que es mouen dins d'un escenari molt clàssic. El meu interior, tot girat. Alguna cosa passarà aviat. Inseguretat, por. Un nouvingut, o tornar a casa. Esperança i frustració es poden arribar a donar de la mà. Desenllaç que espero amb candeletes, però que no desitjo veure. Sensacions de poder fer-ho bé, de ser capaç, però veure que no ho faré. Bones intencions, ganes que poden esvaïr-se amb un so agut. Deu persones amb un mateix objectiu. Una per posar les regles, un ser superior. Ni Barça ni Madrid, ni millons. Ni espectadors ni edificis espectaculars amb sostres infinits. Ni la pluja ni la neu. Tornar a estar allà, com a casa. Continua la por, continuen els nervis. Canvi de cançó. Quatre minuts menys. I després de dormir, quedaran vuit hores menys. I l'hora inevitable s'apropa. A vegades lentament, a vegades massa ràpid. Desorientat. Ja fa dos anys de l'últim cop. No passa el temps en va. O si. Amb els ànims ben pujats. Amb la por necessària per saber que intentarem no fallar. Amb els nervis transformats en ganes. Ganes de fer-ho bé. D'agradar. Pell de gallina. Molt de temps ha passat fins el dia d'avui. Sempre amb la mateixa cara, amb la mateixa força a les cames, amb la mateixa concentració, amb la mateixa valentia, amb els mateixos batecs, amb el mateix sentiment, com si mai haguéssim deixat de fer allò que volem fer. Amb les ganes renovades. Amb els nervis del primer dia de classe i amb la por de no conèixer el futur i no poder endevinar-ho. Tot com sempre. I tot amb la il·lusió d'un nen, que s'esforça per aconseguir el que vol. Al preu que sigui. No ha canviat gaire el panorama. De fet, no ha canviat gens.