Trencarem els límits de l'horitzó per poder arribar a fregar els nostres somnis, tocarem fons amb la punta dels dits només per agafar l'embranzida necessària, somriurem quan la cosa estigui malament i plorarem quan toqui per no oblidar que continuem ben vius, lluitarem contra el temps per realitzar els nostres objectius, superarem la velocitat del so per allò que estimem, ho donarem tot per no haver de penedir-nos després. Ens van ensenyar a guanyar i a saber perdre, enganyant-nos i dient mentida rere mentida. Vam aprendre a que el més important no és participar, sinó d'assolir allò que ens hem proposat, ja sigui guanyar o no, per a nosaltres, ha de significar una victòria. Buscarem el nostre talent ocult i l'explotarem al màxim. Poc ambiciós és aquell qui es limita a viure la vida, a deixar-la passar. Poc valent és aquell que és incapaç de decidir per si mateix i qui no arrisca en la tria del seu camí. S'ha de viure el moment, amb la vida s'han de fer altres tasques que ens ajudin a gaudir de l'instant que ens treballem i que desitjem.
Som funcionaris sense sou, busquem preguntes en un mar de respostes, buscant el perquè de tantes reaccions que no entenem. Vivim sotmesos a la regla de causa - conseqüència , siguent egoístes, patint per nosaltres. La resta no importa. Perdem la il·lusió de fer les coses bé quan estem satisfets d'on hem dut el nostre camí, oblidem persones que hem deixat amb el temps i les culpem per haver-se allunyat de nosaltres, hiperbolitzem sentiments lleugers per aconseguir una miqueta d'atenció, sense quanta crueltat utilitzem per atacar a la resta, inventem mentides per ser el melic del món, fem bogeries per estar en boca de tothom, abandonem la nostra pròpia identitat per ser ben vistos allà on volem ser acceptats, adoptem falsos jo, fonamentats en tòpics no qüestionats i que ni tan sols cumplim i fem el fatxenda dient que som diferents a la resta quan en realitat fem allò que ens diuen i ens dediquem a viure la vida, tot deixant-la passar, tot esperant, asseguts a la cadira, als temps bons que haurien d'anar arribant. Això si, sols.
Som funcionaris sense sou, busquem preguntes en un mar de respostes, buscant el perquè de tantes reaccions que no entenem. Vivim sotmesos a la regla de causa - conseqüència , siguent egoístes, patint per nosaltres. La resta no importa. Perdem la il·lusió de fer les coses bé quan estem satisfets d'on hem dut el nostre camí, oblidem persones que hem deixat amb el temps i les culpem per haver-se allunyat de nosaltres, hiperbolitzem sentiments lleugers per aconseguir una miqueta d'atenció, sense quanta crueltat utilitzem per atacar a la resta, inventem mentides per ser el melic del món, fem bogeries per estar en boca de tothom, abandonem la nostra pròpia identitat per ser ben vistos allà on volem ser acceptats, adoptem falsos jo, fonamentats en tòpics no qüestionats i que ni tan sols cumplim i fem el fatxenda dient que som diferents a la resta quan en realitat fem allò que ens diuen i ens dediquem a viure la vida, tot deixant-la passar, tot esperant, asseguts a la cadira, als temps bons que haurien d'anar arribant. Això si, sols.
M'encanta el text Ahmed! Et felicito!! ets un crack!!
ResponderEliminar