Memòries

Veia passar la meva vida assegut a un banc de fusta que encara feia olor a nou a la vegada que els autobusos entraven i sortien pel carrer que tenia just davant i que donava a l'estació. Anava mirant la gent que passava per davant meu, ja fos dins del vehicle o a peu. Alguns corrien per no fer tard, altres sortien ofegats per la calor, la quanitat infinita de maletes i d'altres anaven tranquils, amb molta calma i els auriculars a les orelles com si tot allò que els rodejava els hi fos indiferent. Realment, estava perdent el meu temps d'una manera magnífica, com em solia passar sovint tot i ser conscient de que estava perdent una de les coses més valuoses del món i una de les poques que mai es poden recuperar. La meva única companyia, fora de la meva motxilla que portava a tot arreu, era un llibre que m'havien recomanat d'en Murakami i que no m'estava decebent en res. De tant en tant, havia d'abandonar les línies de la novel·la per poder entendre-la a la vegada que analitzava situacions, reaccions i tot tipus de moviment que sentia al meu voltant. Tractava d'imaginar coses que potser mai existiran, fets que no han passat. Sovint, i últimament més que mai, em sorprenc moltíssim a mi mateix pensant en tu, mirant alguna foto o sentint aquella cançó que em fa relacionar el so de fons del piano amb la teva veu. 

A vegades, penso que sóc un malalt, un desesperat que té la por de ser valent. Normalment, en els moments lliures que em deixa Tokio Blues penso en com ens coneixerem, en com coincidirem, en si serà real... Igual és enmig del carrer, pels passadissos d'una facultat, en una sala d'exposicions o sota la llum d'uns focs artificials vora el mar. I quan més hi penso, més opcions trobo i més inverosímils em sembla i és en aquests moments en que torno a la realitat de l'estació i veig que estàs lluny, prou lluny com per no poder ni tocar-te, tant lluny que no pots escoltar-me, no em pots veure, com una mena d'ombra que et persegueix sense que tu li donis importància. 

La vegada que em vaig aixecar va ser amb la decisió de que alguna cosa faria al respecte, per deixar de ser rei en un món inexistent i ser persona dins d'un món que fos real. Dins del teu món. Vaig seure en la vella cadira de fusta de casa i em vaig armar amb paper i bolígraf per fer allò que ningú, fora del banc, feia normalment. Vaig escriure la carta més important del món, una carta que no distingia la realitat de la ficció, la veritat de la mentida ni la plena existència davant una buidor personal. Tal vegada, afectat i influenciat per l'obra de Murakami o pel llunyà so del piano romàntic i melancòlic vaig escriure la carta més maca i més llarga del món. L'únic que em vaig preguntar va ser si hi havia algú que llegia les cartes que no duien un destinatari.

A l'Ainhoa, que m'ha ensenyat a

 patir sense perdre el somriure.

Temps primaveral

Estava assegut al bar de sempre, acompanyat pels meus companys i pel meu café amb llet. Anava mirant el carrer, observant les persones que anaven fent soroll pels transitats carrers de Girona. Veient el dia que feia, més d'un cop vaig pensar en que estàvem fent tancats en aquell lloc. El dia estava realment maco: no es divisava cap núvol, feia un sol agradable, en un terme mig de calor i bufava una miqueta de vent, que convidava a estirar-se en algún tros de gespa. Però no. Nosaltres vam preferir quedar-nos tancats en aquella presó. Després, ens queixem de quan plou. Així vam anar matant les hores, xerrant sobre els nostres professors, jugant a cartes i explicant històries surrealistes, que costaven de creure i d'imaginar. Així vam anar fent fins que el tema de conversa va desvariar totalment. El motiu: un grup de sis noies van fer acte de presència, i entre elles, les hormones, el bon dia i la primavera, que la sang altera, vam començar a mirar-les. Total, que elles van esdevenir la causa principal de quedar-nos allà i menjar-nos una magdalena, perquè portàvem dues hores allà ficats sense consumir res i encara no tenim la cara tan dura com els polítics [gratuït, si, però necessari]. Així, cada un de nosaltres va anar fent comentaris: que si la del cabell negre té uns ulls de color verd molt macos però va força deixada, que si la rossa no és gaire maca però té molt bon cos o que l'altra rossa no té tant bon cos però és molt més guapa de cara. Realment, els que comentaven eren tres dels set que haviem anat a aquella cita, la resta ens limitàvem a riure, a fer que si amb el cap i a intervenir amb petits detalls subjectius, com el tipus de sabates o les arrecades. Allà vam estar-nos, asseguts, parlant sobre aquelles desconegudes, perdent el temps d'una manera magnífica. Si que és cert que de tant en tant m'anava girant sobre mi mateix per mirar-les i tractar d'endevinar coses que no sabré mai: d'on eren, que feien, quina carrera, si tenien germans o eren filles úniques. Decididament vam perdre el temps.

La tarda va morir, i més cap al vespre vam acordar veure'ns un altre dia. Ens vam acompanyar entre nosaltres a les cases dels que vivien a la ciutat, i al cotxe dels que érem de fora. Un cop vaig deixar a l'últim dels meus companys, vaig tirar cap al meu vehicle, vaig obrir la porta i vaig seure amb tota la tranquilitat del món. Com sempre, va començar a sonar la ràdio amb el CD de Nirvana que em va regalar una bona amiga, i, mentre enfilava el camí de tornada cap a casa, em va venir al cap la imatge d'aquelles noies. N'hi havia una que no recordava haver sentit res sobre ella. Vaig rumiar més a fons, intentant recordar com era exactament: ulls marrons, morena, ni alta ni baixa. Clar, era una noia totalment normal, per això no havíem parlat d'ella. Doncs, durant tot el camí no vaig poder fer res més que pensar en aquella noia, el seu somriure que no tenia res d'especial, el seu cos que no era res de l'altre món, la seva samarreta negra acompanyada dels seus texans esparracats. Va ser llavors quan hi vaig caure, vaig gesticular i em vaig resignar, per finalment dir: "puta merda. M'he tornat a enamorar d'una desconeguda".

Puta inspiració

I aquí estic, assegut davant de la pantalla de l'ordinador, parlant, amb el facebook engegat, el meu pare parlant sobre el meu germà, com sempre. Aquí estic, intentant escriure alguna cosa, primer al word, què demà s'esgota el termini d'entrega d'un comentari musical, després al blog, veient com els meus dits passen per sobre de les tecles, de manera aleatòria, sense sentit i sense saber ben bé que escriure. Vida quotidiana. Cançons de fons per limitar la meva concentració. No em surt res de bo de dins. S'acaba la música i res de res. I així, mort de fàstic per dins, fent allò que sempre diuen: agafa el que tinguis a dins i deixa-ho en un paper. Aquí ho tens, tot el que tinc és això, una buidor de no saber cap on anar, de necessitat de ser algú, d'agafar-me al vent i marxar. I aquí estic, davant d'un ordinador portàtil, amb la música de fons que no s'acaba mai, amb el facebook engegat i el meu pare que ha posat la televisió per veure futbol. Fa cinc minuts que m'he posat a escriure, sense cap intenció de treure res de bo, com un escrit més cremat i perdut per sempre, com aquelles petites coses que han estat passant sense adonar-nos i que no necessitem per a res. Desapareguts, per sempre. També és culpa meva per no saber cuidar de res del que tinc, però ja podries de tant en tant a fer-me companyia, maleïda. Ja podries venir a escalfar-me el llit, petita. Ja podries venir amb mi, en aquestes hores de misèria i de soledat existencial, i dibuixar-me un somriure. Però ja sé que no hi seràs. Puta inspiració, que et necessito a la vegada que t'odio.

El valor d'esperar

Estaves allà davant, com sempre quan m'esperes, amb la mirada perduda, les mans a la butxaca i els auriculars penjant. Vaig anar a saludar-te amb un somriure, una abraçada i el petó que mai falla. Acabava de néixer la tarda i nosaltres ja estàvem buscant un tema de conversa que pogués omplir les estones llargues i que ens mantingués units durant tota la tarda. Anàvem xerrant, vora de la platja, sense entrar en detalls. Notava una sensació diferent en l'ambient. La tarda avançava imparable i nosaltres, sense adonar-nos, com si el temps s'hagués parat... Ens vam aturar prop de les roques, contemplant la immensitat del mar Mediterrani i amb el vent bufant de cara. Temps enrera, aquella situació era incòmode, trista, costava parlar amb tu i riure a la vegada, però... No sé que havies fet, allò havia marxat. Els auriculars continuaven penjant i amb la mirada perduda m'ho vas explicar tot: em vas explicar com t'anava la vida, que havies conegut a gent meravellosa, que el pesimisme havia marxat per no tornar, que t'ho passaves bé a la teva facultat., que estaves en el punt més alt de la teva vida.. Mentre m'ho deies un neguit s'endinsava dins meu: era com si t'allunyessis de mi, i jo no volia que marxessis enlloc... Entre tantes coses et vas girar i em vas mirar als ulls fixament, per primer cop en tota la tarda i em vas donar els gràcies. Com sempre, vas aconseguir descol·locar-me, no sabia ni què havia de dir ni què fer exactament. Se'm va quedar la ment en blanc durant uns segons i en el mateix temps se'm van passar mil coses per la meva ment. vaig estar-hi pensant la resta de la tarda, mentre tots dos compartiem aquell moment en silenci i veiem com el Sol fugia del cel per amagar-se dins de la blavor del mar. Havies canviat, t'havies fet gran. T'ha costat, però ja hi ets. Em vaig sentir afortunada de tenir-te al meu cantó, de que el teu somriure m'il·luminés la cara.
Sense saber ben bé com, vam enfilar el camí de tornada. La tarda feia temps que s'havia fos i la nit era el present. Vam allargar el final tant com vam poder, fins que ens vam dir adéu. Tal i com havíem començat, una abraçada, un petó i un adéu. I mentre et col·locaves els auriculars en les orelles, vaig pensar que aquesta última abraçada havia estat diferent, especial... Com si em costés més rodejar-te amb els braços. Vaig entendre que, definitivament, t'havies fet més gran. Molt més gran.

A la Sara, per col·locar-me en
el punt més alt de ma vida.

Amb els dubtes d'un nen

Habitació fosca. Vull sortir. Que sigui ràpid. Com? Cap a on dirigir les meves passes? Llenço preguntes en un mar de dubtes. Quin camí he de triar? Inseguretat i dubtes bloquejen la meva ment. No sé és la frase que més em repeteixo. Perque cadascú de vosaltres em dibuixa amb una ombra i una silueta diferent? Perque cadascú de vosaltres veu coses tan diferents? Qui sóc jo? Si no ho sabeu vosaltres, qui ho ha de saber? Àngel de la guarda, guia'm per aquest camí fosc on les punxes són més fàcil de veure que les roses, on tot em fa por, on tremolo pel fet de sentir-te molt a prop, on tremolo per apropar-me a les respostes que busco. Ajuda'm, recorda'm qui sóc, on m'he perdut, en quin moment em vaig equivocar. Treu-me part del dolor, parla de la resta de coses que importen a la vida. Fes que jo senti a aquesta com ella em sent a mi. Fes-me somriure quan necessitin que estigui bé. Em sento com una persona feta a mitges, un escriptor que no es transmet res a si mateix, un buit dins de la meva ànima, un somiador de malsons, un vianant que ha fet de la desesperació, la seva millor amiga. Que se n'ha fet de tot allò que tenia? On és el noi al qual aspirava ser ara fa cinc anys? On s'han quedat les il·lusions i els somnis d'infància? Jo vull aixecar-me i caminar, sortir del lloc on mai hi he volgut estar, però en sóc incapaç. No puc. No sense tu. Vull agafar-te la mà i que els teus ulls facin de guía als meus peus, que vull marxar sense marxar, que vull estar sense estar. Vull ser conscient d'on em deixo els coses, conscient de saber on sóc i de qui sóc. Vull ser conscient. Això és tot.

Carta desesperada

Tinc mil maneres de començar aquest escrit, i cap m'acaba d'agradar. Tinc mil i un pensaments dins del meu cap, disposats a sortir com sigui i a ser presentats al món. Sentiments escrits al vent. Dos mil pensaments que volen sortir. No sé com dir-t'ho, no sé qué dir-te, no sé quan dir-t'ho... O si, però no vull que coneguis la cara oculta de la lluna, que apareix amb els primers rajos solars. Secret a veus, necessito que em miris, necessito mirar-te. Però que haig de fer? Jo, assegut en la cadira o a la vorera que separa el teu cos del meu, embriagat per l'olor del teu perfum. Obre'm la porta, que jo vaig edificar un castell per no deixar-te entrar dins del meu cor, i quan vaig voler adonar-me'n, eres reina de la fortalesa. Que haig de dir-te, musa inspiradora, que amb la teva dolça veu m'alegres el dia, arquitecte del meu somriure, motiu per llevar-me en el meu dia a dia. Nena que em dóna ales per arribar a fregar, amb la punta dels dits, els meus somnis, abans de transformar-los en malsons. Com dir-te tot el que tinc a dins si encara no sé que és el que penso. Com desfer-me d'aquest embolic, on m'he ficat sense voler, i on ara he buscat el confort i la comoditat per quedar-m'hi. Explicar-te la diferencia entre un i altre, que jo vaig perdut entre els teus cabells, sense buscar-me, i tu vas perduda entre les teves neurones. Creua'm la mirada, i diga'm que és el que penso de tu. Diga-m'ho sense embuts, que jo no ho sé, i necessito saber-ho. Com vols que et digui tot això, resumit en una frase tant senzilla i sense sentit com "t'estimo"? No entenc que vull, però si sé el que vull. Abstraccionisme, jo sóc una simple persona, que no vol ser diferent a la resta, amb les seves coses, amb les seves tonteries, amb les seves manies i amb les seves ambicions. Que només sóc un nen i un principiant de la vida. No sé com dir-te que sóc un conformista, que ho penso, i que si no et dic res és per quedar-me amb tu. Amb tu i la magnífica sensació de saber que sempre seré adicte a la teva olor, que sempre somriuré quan m'ho demanis i quan et vegi. No vull desfer-me de la sensació quan el cor batega a moltíssimes revolucions. Com aquell nen que un dia es va enamorar de la persona equivocada. Aspiro a no perdre mai la sensació de mirar-te i tenir clar que el cor sortirà cridant pel pit. Tant senzill d'escriure, tan díficil d'entendre... No m'agrades noia, no m'agrades. Jo t'estimo. Amb tot el que comporta. Jo t'estimo i no vull que m'estimis. Patidor de mena, idiota sense remei. Jo no vull ser correspost. Jo prefereixo la sensació de que sempre i mai seràs meva. I vull que aquesta sensació duri. I que duri. I que duri.

A la Marina

Retorn

Assegut, deixant que el temps passi. Compta enrera. Queden hores, hores i minuts. Futur no molt llunyà. Nervis, mentre escolto a Lily Allen i la seva melodiosa veu. Companys, ordinadors i altes hores de la nit. No hi ha diferència. A l'exterior de l'edifici, soroll de cotxes i gent que marxa a la discoteca. A dins del recinte, soroll de trets i personatges pixelats que es mouen dins d'un escenari molt clàssic. El meu interior, tot girat. Alguna cosa passarà aviat. Inseguretat, por. Un nouvingut, o tornar a casa. Esperança i frustració es poden arribar a donar de la mà. Desenllaç que espero amb candeletes, però que no desitjo veure. Sensacions de poder fer-ho bé, de ser capaç, però veure que no ho faré. Bones intencions, ganes que poden esvaïr-se amb un so agut. Deu persones amb un mateix objectiu. Una per posar les regles, un ser superior. Ni Barça ni Madrid, ni millons. Ni espectadors ni edificis espectaculars amb sostres infinits. Ni la pluja ni la neu. Tornar a estar allà, com a casa. Continua la por, continuen els nervis. Canvi de cançó. Quatre minuts menys. I després de dormir, quedaran vuit hores menys. I l'hora inevitable s'apropa. A vegades lentament, a vegades massa ràpid. Desorientat. Ja fa dos anys de l'últim cop. No passa el temps en va. O si. Amb els ànims ben pujats. Amb la por necessària per saber que intentarem no fallar. Amb els nervis transformats en ganes. Ganes de fer-ho bé. D'agradar. Pell de gallina. Molt de temps ha passat fins el dia d'avui. Sempre amb la mateixa cara, amb la mateixa força a les cames, amb la mateixa concentració, amb la mateixa valentia, amb els mateixos batecs, amb el mateix sentiment, com si mai haguéssim deixat de fer allò que volem fer. Amb les ganes renovades. Amb els nervis del primer dia de classe i amb la por de no conèixer el futur i no poder endevinar-ho. Tot com sempre. I tot amb la il·lusió d'un nen, que s'esforça per aconseguir el que vol. Al preu que sigui. No ha canviat gaire el panorama. De fet, no ha canviat gens.