Memòries

Veia passar la meva vida assegut a un banc de fusta que encara feia olor a nou a la vegada que els autobusos entraven i sortien pel carrer que tenia just davant i que donava a l'estació. Anava mirant la gent que passava per davant meu, ja fos dins del vehicle o a peu. Alguns corrien per no fer tard, altres sortien ofegats per la calor, la quanitat infinita de maletes i d'altres anaven tranquils, amb molta calma i els auriculars a les orelles com si tot allò que els rodejava els hi fos indiferent. Realment, estava perdent el meu temps d'una manera magnífica, com em solia passar sovint tot i ser conscient de que estava perdent una de les coses més valuoses del món i una de les poques que mai es poden recuperar. La meva única companyia, fora de la meva motxilla que portava a tot arreu, era un llibre que m'havien recomanat d'en Murakami i que no m'estava decebent en res. De tant en tant, havia d'abandonar les línies de la novel·la per poder entendre-la a la vegada que analitzava situacions, reaccions i tot tipus de moviment que sentia al meu voltant. Tractava d'imaginar coses que potser mai existiran, fets que no han passat. Sovint, i últimament més que mai, em sorprenc moltíssim a mi mateix pensant en tu, mirant alguna foto o sentint aquella cançó que em fa relacionar el so de fons del piano amb la teva veu. 

A vegades, penso que sóc un malalt, un desesperat que té la por de ser valent. Normalment, en els moments lliures que em deixa Tokio Blues penso en com ens coneixerem, en com coincidirem, en si serà real... Igual és enmig del carrer, pels passadissos d'una facultat, en una sala d'exposicions o sota la llum d'uns focs artificials vora el mar. I quan més hi penso, més opcions trobo i més inverosímils em sembla i és en aquests moments en que torno a la realitat de l'estació i veig que estàs lluny, prou lluny com per no poder ni tocar-te, tant lluny que no pots escoltar-me, no em pots veure, com una mena d'ombra que et persegueix sense que tu li donis importància. 

La vegada que em vaig aixecar va ser amb la decisió de que alguna cosa faria al respecte, per deixar de ser rei en un món inexistent i ser persona dins d'un món que fos real. Dins del teu món. Vaig seure en la vella cadira de fusta de casa i em vaig armar amb paper i bolígraf per fer allò que ningú, fora del banc, feia normalment. Vaig escriure la carta més important del món, una carta que no distingia la realitat de la ficció, la veritat de la mentida ni la plena existència davant una buidor personal. Tal vegada, afectat i influenciat per l'obra de Murakami o pel llunyà so del piano romàntic i melancòlic vaig escriure la carta més maca i més llarga del món. L'únic que em vaig preguntar va ser si hi havia algú que llegia les cartes que no duien un destinatari.

A l'Ainhoa, que m'ha ensenyat a

 patir sense perdre el somriure.