Carta desesperada

Tinc mil maneres de començar aquest escrit, i cap m'acaba d'agradar. Tinc mil i un pensaments dins del meu cap, disposats a sortir com sigui i a ser presentats al món. Sentiments escrits al vent. Dos mil pensaments que volen sortir. No sé com dir-t'ho, no sé qué dir-te, no sé quan dir-t'ho... O si, però no vull que coneguis la cara oculta de la lluna, que apareix amb els primers rajos solars. Secret a veus, necessito que em miris, necessito mirar-te. Però que haig de fer? Jo, assegut en la cadira o a la vorera que separa el teu cos del meu, embriagat per l'olor del teu perfum. Obre'm la porta, que jo vaig edificar un castell per no deixar-te entrar dins del meu cor, i quan vaig voler adonar-me'n, eres reina de la fortalesa. Que haig de dir-te, musa inspiradora, que amb la teva dolça veu m'alegres el dia, arquitecte del meu somriure, motiu per llevar-me en el meu dia a dia. Nena que em dóna ales per arribar a fregar, amb la punta dels dits, els meus somnis, abans de transformar-los en malsons. Com dir-te tot el que tinc a dins si encara no sé que és el que penso. Com desfer-me d'aquest embolic, on m'he ficat sense voler, i on ara he buscat el confort i la comoditat per quedar-m'hi. Explicar-te la diferencia entre un i altre, que jo vaig perdut entre els teus cabells, sense buscar-me, i tu vas perduda entre les teves neurones. Creua'm la mirada, i diga'm que és el que penso de tu. Diga-m'ho sense embuts, que jo no ho sé, i necessito saber-ho. Com vols que et digui tot això, resumit en una frase tant senzilla i sense sentit com "t'estimo"? No entenc que vull, però si sé el que vull. Abstraccionisme, jo sóc una simple persona, que no vol ser diferent a la resta, amb les seves coses, amb les seves tonteries, amb les seves manies i amb les seves ambicions. Que només sóc un nen i un principiant de la vida. No sé com dir-te que sóc un conformista, que ho penso, i que si no et dic res és per quedar-me amb tu. Amb tu i la magnífica sensació de saber que sempre seré adicte a la teva olor, que sempre somriuré quan m'ho demanis i quan et vegi. No vull desfer-me de la sensació quan el cor batega a moltíssimes revolucions. Com aquell nen que un dia es va enamorar de la persona equivocada. Aspiro a no perdre mai la sensació de mirar-te i tenir clar que el cor sortirà cridant pel pit. Tant senzill d'escriure, tan díficil d'entendre... No m'agrades noia, no m'agrades. Jo t'estimo. Amb tot el que comporta. Jo t'estimo i no vull que m'estimis. Patidor de mena, idiota sense remei. Jo no vull ser correspost. Jo prefereixo la sensació de que sempre i mai seràs meva. I vull que aquesta sensació duri. I que duri. I que duri.

A la Marina