Les conseqüències del fer

Sé que ha passat molt de temps. He intentat fer moltíssimes coses durant aquest àmpli marc temporal. He dedicat hores i hores a reflexionar, a crear un cos i un marc teòric per entendre la realitat, per comprendre qui sóc i cap on he d'anar. He mirat més enllà del pensament i del raonament per avançar amb seguretat sobre el fris cronològic dirigint-me cap al meu propi final. He buscat sota les pedres per canviar qui sóc, per sentir-me orgullós de la imatge que em torna el mirall a les set del matí, amb la pluja caient sobre la meva ànima i el fred recorrent cada indret del meu cos. He marxat lluny de casa, he trepitjat altres països, he fet somriure mentre plorava tot el que tenia, he fugit de tot allò que estimava. He agafat trens per conèixer la tristesa i la nostalgia. M'he fos en abraçades efímeres que duraven una eternitat, he escrit textos buits de conceptes i de paraules, he venut uns valors per quedar-me amb l'essència, he estimat a qui tant he odiat i per això m'he acabat odiant a mi mateix. He modificat l'escena on representava l'acte de la meva vida, he calculat el temps que passava estirat sense fer res, he caminat per la platja resseguint les meves petjades, m'he quedat sense res per donar massa, he comptat estels fins perdre la vista en l'horitzó i m'he perdut en l'horitzó per comptar amb tots els estels. He reflexionat sobre els petits detalls que m'han dut a estar aquí, he deixat amics i parelles pel camí, he avançat mirant sempre endavant, he intentat tocar el cim i he acabat fregant el fons del piu més profund que coneixia. M'he exigit ser el millor en tot el que faci, he matat fins a l'última engruna de dubte que m'aportava el món exterior, he finalitzat tot allò que he començat, m'he embarcat en projectes il·lusionants que s'han trencat per manca de seguretat, m'he enamorat de noies que no existien, he sentit les notes d'un violí tocat per algú que ja no hi és i he tancat els ulls per escapar de la realitat que m'envolta. 

He fet moltes coses, m'he mogut, he buscat... He volgut ser millor persona després de tot aquest temps. I quan he obert els ulls, m'he trobat assegut al mateix lloc, al mateix sofà i el mirall em reflexava la mateixa imatge. Els estels no m'han explicat res nou, no n'hi havia ni un de més ni un de menys, seguia enamorat de la mateixa noia i les meves petajdes seguien traçant un visible camí per la platja. He acabat marejat de tant voltar i tot per estar al mateix lloc, sense moure'm d'allà on era.

Memòries

Veia passar la meva vida assegut a un banc de fusta que encara feia olor a nou a la vegada que els autobusos entraven i sortien pel carrer que tenia just davant i que donava a l'estació. Anava mirant la gent que passava per davant meu, ja fos dins del vehicle o a peu. Alguns corrien per no fer tard, altres sortien ofegats per la calor, la quanitat infinita de maletes i d'altres anaven tranquils, amb molta calma i els auriculars a les orelles com si tot allò que els rodejava els hi fos indiferent. Realment, estava perdent el meu temps d'una manera magnífica, com em solia passar sovint tot i ser conscient de que estava perdent una de les coses més valuoses del món i una de les poques que mai es poden recuperar. La meva única companyia, fora de la meva motxilla que portava a tot arreu, era un llibre que m'havien recomanat d'en Murakami i que no m'estava decebent en res. De tant en tant, havia d'abandonar les línies de la novel·la per poder entendre-la a la vegada que analitzava situacions, reaccions i tot tipus de moviment que sentia al meu voltant. Tractava d'imaginar coses que potser mai existiran, fets que no han passat. Sovint, i últimament més que mai, em sorprenc moltíssim a mi mateix pensant en tu, mirant alguna foto o sentint aquella cançó que em fa relacionar el so de fons del piano amb la teva veu. 

A vegades, penso que sóc un malalt, un desesperat que té la por de ser valent. Normalment, en els moments lliures que em deixa Tokio Blues penso en com ens coneixerem, en com coincidirem, en si serà real... Igual és enmig del carrer, pels passadissos d'una facultat, en una sala d'exposicions o sota la llum d'uns focs artificials vora el mar. I quan més hi penso, més opcions trobo i més inverosímils em sembla i és en aquests moments en que torno a la realitat de l'estació i veig que estàs lluny, prou lluny com per no poder ni tocar-te, tant lluny que no pots escoltar-me, no em pots veure, com una mena d'ombra que et persegueix sense que tu li donis importància. 

La vegada que em vaig aixecar va ser amb la decisió de que alguna cosa faria al respecte, per deixar de ser rei en un món inexistent i ser persona dins d'un món que fos real. Dins del teu món. Vaig seure en la vella cadira de fusta de casa i em vaig armar amb paper i bolígraf per fer allò que ningú, fora del banc, feia normalment. Vaig escriure la carta més important del món, una carta que no distingia la realitat de la ficció, la veritat de la mentida ni la plena existència davant una buidor personal. Tal vegada, afectat i influenciat per l'obra de Murakami o pel llunyà so del piano romàntic i melancòlic vaig escriure la carta més maca i més llarga del món. L'únic que em vaig preguntar va ser si hi havia algú que llegia les cartes que no duien un destinatari.

A l'Ainhoa, que m'ha ensenyat a

 patir sense perdre el somriure.

Temps primaveral

Estava assegut al bar de sempre, acompanyat pels meus companys i pel meu café amb llet. Anava mirant el carrer, observant les persones que anaven fent soroll pels transitats carrers de Girona. Veient el dia que feia, més d'un cop vaig pensar en que estàvem fent tancats en aquell lloc. El dia estava realment maco: no es divisava cap núvol, feia un sol agradable, en un terme mig de calor i bufava una miqueta de vent, que convidava a estirar-se en algún tros de gespa. Però no. Nosaltres vam preferir quedar-nos tancats en aquella presó. Després, ens queixem de quan plou. Així vam anar matant les hores, xerrant sobre els nostres professors, jugant a cartes i explicant històries surrealistes, que costaven de creure i d'imaginar. Així vam anar fent fins que el tema de conversa va desvariar totalment. El motiu: un grup de sis noies van fer acte de presència, i entre elles, les hormones, el bon dia i la primavera, que la sang altera, vam començar a mirar-les. Total, que elles van esdevenir la causa principal de quedar-nos allà i menjar-nos una magdalena, perquè portàvem dues hores allà ficats sense consumir res i encara no tenim la cara tan dura com els polítics [gratuït, si, però necessari]. Així, cada un de nosaltres va anar fent comentaris: que si la del cabell negre té uns ulls de color verd molt macos però va força deixada, que si la rossa no és gaire maca però té molt bon cos o que l'altra rossa no té tant bon cos però és molt més guapa de cara. Realment, els que comentaven eren tres dels set que haviem anat a aquella cita, la resta ens limitàvem a riure, a fer que si amb el cap i a intervenir amb petits detalls subjectius, com el tipus de sabates o les arrecades. Allà vam estar-nos, asseguts, parlant sobre aquelles desconegudes, perdent el temps d'una manera magnífica. Si que és cert que de tant en tant m'anava girant sobre mi mateix per mirar-les i tractar d'endevinar coses que no sabré mai: d'on eren, que feien, quina carrera, si tenien germans o eren filles úniques. Decididament vam perdre el temps.

La tarda va morir, i més cap al vespre vam acordar veure'ns un altre dia. Ens vam acompanyar entre nosaltres a les cases dels que vivien a la ciutat, i al cotxe dels que érem de fora. Un cop vaig deixar a l'últim dels meus companys, vaig tirar cap al meu vehicle, vaig obrir la porta i vaig seure amb tota la tranquilitat del món. Com sempre, va començar a sonar la ràdio amb el CD de Nirvana que em va regalar una bona amiga, i, mentre enfilava el camí de tornada cap a casa, em va venir al cap la imatge d'aquelles noies. N'hi havia una que no recordava haver sentit res sobre ella. Vaig rumiar més a fons, intentant recordar com era exactament: ulls marrons, morena, ni alta ni baixa. Clar, era una noia totalment normal, per això no havíem parlat d'ella. Doncs, durant tot el camí no vaig poder fer res més que pensar en aquella noia, el seu somriure que no tenia res d'especial, el seu cos que no era res de l'altre món, la seva samarreta negra acompanyada dels seus texans esparracats. Va ser llavors quan hi vaig caure, vaig gesticular i em vaig resignar, per finalment dir: "puta merda. M'he tornat a enamorar d'una desconeguda".

Puta inspiració

I aquí estic, assegut davant de la pantalla de l'ordinador, parlant, amb el facebook engegat, el meu pare parlant sobre el meu germà, com sempre. Aquí estic, intentant escriure alguna cosa, primer al word, què demà s'esgota el termini d'entrega d'un comentari musical, després al blog, veient com els meus dits passen per sobre de les tecles, de manera aleatòria, sense sentit i sense saber ben bé que escriure. Vida quotidiana. Cançons de fons per limitar la meva concentració. No em surt res de bo de dins. S'acaba la música i res de res. I així, mort de fàstic per dins, fent allò que sempre diuen: agafa el que tinguis a dins i deixa-ho en un paper. Aquí ho tens, tot el que tinc és això, una buidor de no saber cap on anar, de necessitat de ser algú, d'agafar-me al vent i marxar. I aquí estic, davant d'un ordinador portàtil, amb la música de fons que no s'acaba mai, amb el facebook engegat i el meu pare que ha posat la televisió per veure futbol. Fa cinc minuts que m'he posat a escriure, sense cap intenció de treure res de bo, com un escrit més cremat i perdut per sempre, com aquelles petites coses que han estat passant sense adonar-nos i que no necessitem per a res. Desapareguts, per sempre. També és culpa meva per no saber cuidar de res del que tinc, però ja podries de tant en tant a fer-me companyia, maleïda. Ja podries venir a escalfar-me el llit, petita. Ja podries venir amb mi, en aquestes hores de misèria i de soledat existencial, i dibuixar-me un somriure. Però ja sé que no hi seràs. Puta inspiració, que et necessito a la vegada que t'odio.