Mirada interior

No és tan difícil saber com sóc i que escric. M'agrada somiar amb coses impossibles, superar-me a cada passa que faig, marcar-me objectius ambiciosos i crear fantasies dins del meu cap. Que tinc defectes com ser massa sincer i directe, que tot el que dic ho penso. Mai explico mentides, però a vegades no explico tota la veritat. Sóc un perdedor en molts temes, que em costa tractar a la gent però he aprés a somriure i a estar amb el cap sempre amunt. Intento aprendre a donar els abraçades en el moment just, no malgasto sentiments ni dolor. Que sóc tímid, incapaç de parlar de tot allò que escric; ploro sang per poder escriure amb tinta vermella, que tinc una llibreta que guarda tot el meu jo. Sóc conscient de que el que escric no arribarà a la majoria de gent que voldria, sóc conscient que de quan estem junts a la mateixa sala tot se'm regira, el cor batega a mil per hora, se'm fa un nus a la gola i tremolo pel que pugui passar. Sóc un nen petit amb el cap ple de pensaments desordenats, amb gustos estranys que poca gent comparteix. Intento veure més enllà de la façana, no vull limitar-me a agafar tòpics i crear-me un fals jo. No em limito a dir que sóc diferent, únic i especial, si no que treballo perque la gent m'ho digui. No vull ser un desconegut dins d'una massa de persones. Sóc amic del silenci i de les mirades, ric al mateix temps que pateixo. Sóc filòleg de pensaments i filòsof de de lletres; escric el que penso i penso sobre el que escric. Deixo portes obertes i camins traçats per si algú em necessita. Intento no deixar enrera a la gent que m'estima. Em sento com un soldat de plom que s'amaga amb un cor de vidre, buscador d'una nina de seda fina, marioneta d'emocions fortes, informador de quadres abstractes, creador de prosa poética, estudiant de les ciéncies de la vida, pensador de bronze que s'explica amb teories complexes i absurdes. No és tan difícil entendre que sóc igual que els meus textos. Un sense sentit, un caos, una habitació desordenada, on tot està tirat per terra, esperant que algú entri sense permís i ho reculli tot.

Mar i ona

Vuit del matí. Ni fred ni calor. Espero a que passis per seguir-te. Dos cops t'avanço i dos cops m'avances. Pujes les escales, jo, cap a la cafatería. Vaig cap a les escales i ens creuem. No són ni un quart que ja ens hem mirat sis cops. Avui si, avui farà un bon dia. Obro la motxilla, trec el meu estoig i la llibreta. Tanco els ulls i respiro. Entres poc a poc, amb el somriure dels matins alegres. Et miro, passes i m'acompanyes amb la mirada. Escric tot el que passa per la meva ment desendreçada. Esbufego, tot va ràpid, molt ràpid. T'aixeques amb l'ampolla d'aigua petita i buida. Marxes lentament, la meva ment és queda en blanc, no hi ha res. Escric paraules mortes quan no hi ets. Sóc incapaç de deixar-ho tot en full, no hi ets, has marxat, tot i que tornis no serà igual. Canvio de lloc, agafar millor perspectiva és la clau del pany de la inspiració. No noto la teva entrada, intento capficar-me en l'escrit mentre tu obres la porta lenta i silenciosament. Claves els teus ulls blaus a la meva esquena i noto que les idees tornen al meu cap, seus al meu cantó, m'agafes la mà, tremolo, sé que ets tu sense necessitat de mirar-te, em parles a cau d'orella, que em tranquilitzi, que segueixi escrivint, que continui fent el que millor sé fer. No és fàcil, però en boca teva passa a ser un joc de nens. M'abraces per l'esquena quan acabo, em somrius per primer cop en el dia. Endreço les coses, obro la porta i marxo. La magia de les paraules escrites em fan ser més fort. Mai sabré parlar de manera correcte, però no importa mentre tu continuis oferint-me la cara somrient de la lluna. Musa anònima que somies que és el que escric i jo somio amb endinsar-me en la teva ment, i en el moment que creuem mirades, somio en llegir-te els pensaments.