Estava assegut al bar de sempre, acompanyat pels meus companys i pel meu café amb llet. Anava mirant el carrer, observant les persones que anaven fent soroll pels transitats carrers de Girona. Veient el dia que feia, més d'un cop vaig pensar en que estàvem fent tancats en aquell lloc. El dia estava realment maco: no es divisava cap núvol, feia un sol agradable, en un terme mig de calor i bufava una miqueta de vent, que convidava a estirar-se en algún tros de gespa. Però no. Nosaltres vam preferir quedar-nos tancats en aquella presó. Després, ens queixem de quan plou. Així vam anar matant les hores, xerrant sobre els nostres professors, jugant a cartes i explicant històries surrealistes, que costaven de creure i d'imaginar. Així vam anar fent fins que el tema de conversa va desvariar totalment. El motiu: un grup de sis noies van fer acte de presència, i entre elles, les hormones, el bon dia i la primavera, que la sang altera, vam començar a mirar-les. Total, que elles van esdevenir la causa principal de quedar-nos allà i menjar-nos una magdalena, perquè portàvem dues hores allà ficats sense consumir res i encara no tenim la cara tan dura com els polítics [gratuït, si, però necessari]. Així, cada un de nosaltres va anar fent comentaris: que si la del cabell negre té uns ulls de color verd molt macos però va força deixada, que si la rossa no és gaire maca però té molt bon cos o que l'altra rossa no té tant bon cos però és molt més guapa de cara. Realment, els que comentaven eren tres dels set que haviem anat a aquella cita, la resta ens limitàvem a riure, a fer que si amb el cap i a intervenir amb petits detalls subjectius, com el tipus de sabates o les arrecades. Allà vam estar-nos, asseguts, parlant sobre aquelles desconegudes, perdent el temps d'una manera magnífica. Si que és cert que de tant en tant m'anava girant sobre mi mateix per mirar-les i tractar d'endevinar coses que no sabré mai: d'on eren, que feien, quina carrera, si tenien germans o eren filles úniques. Decididament vam perdre el temps.
La tarda va morir, i més cap al vespre vam acordar veure'ns un altre dia. Ens vam acompanyar entre nosaltres a les cases dels que vivien a la ciutat, i al cotxe dels que érem de fora. Un cop vaig deixar a l'últim dels meus companys, vaig tirar cap al meu vehicle, vaig obrir la porta i vaig seure amb tota la tranquilitat del món. Com sempre, va començar a sonar la ràdio amb el CD de Nirvana que em va regalar una bona amiga, i, mentre enfilava el camí de tornada cap a casa, em va venir al cap la imatge d'aquelles noies. N'hi havia una que no recordava haver sentit res sobre ella. Vaig rumiar més a fons, intentant recordar com era exactament: ulls marrons, morena, ni alta ni baixa. Clar, era una noia totalment normal, per això no havíem parlat d'ella. Doncs, durant tot el camí no vaig poder fer res més que pensar en aquella noia, el seu somriure que no tenia res d'especial, el seu cos que no era res de l'altre món, la seva samarreta negra acompanyada dels seus texans esparracats. Va ser llavors quan hi vaig caure, vaig gesticular i em vaig resignar, per finalment dir: "puta merda. M'he tornat a enamorar d'una desconeguda".
