Puta inspiració

I aquí estic, assegut davant de la pantalla de l'ordinador, parlant, amb el facebook engegat, el meu pare parlant sobre el meu germà, com sempre. Aquí estic, intentant escriure alguna cosa, primer al word, què demà s'esgota el termini d'entrega d'un comentari musical, després al blog, veient com els meus dits passen per sobre de les tecles, de manera aleatòria, sense sentit i sense saber ben bé que escriure. Vida quotidiana. Cançons de fons per limitar la meva concentració. No em surt res de bo de dins. S'acaba la música i res de res. I així, mort de fàstic per dins, fent allò que sempre diuen: agafa el que tinguis a dins i deixa-ho en un paper. Aquí ho tens, tot el que tinc és això, una buidor de no saber cap on anar, de necessitat de ser algú, d'agafar-me al vent i marxar. I aquí estic, davant d'un ordinador portàtil, amb la música de fons que no s'acaba mai, amb el facebook engegat i el meu pare que ha posat la televisió per veure futbol. Fa cinc minuts que m'he posat a escriure, sense cap intenció de treure res de bo, com un escrit més cremat i perdut per sempre, com aquelles petites coses que han estat passant sense adonar-nos i que no necessitem per a res. Desapareguts, per sempre. També és culpa meva per no saber cuidar de res del que tinc, però ja podries de tant en tant a fer-me companyia, maleïda. Ja podries venir a escalfar-me el llit, petita. Ja podries venir amb mi, en aquestes hores de misèria i de soledat existencial, i dibuixar-me un somriure. Però ja sé que no hi seràs. Puta inspiració, que et necessito a la vegada que t'odio.