Amb els dubtes d'un nen

Habitació fosca. Vull sortir. Que sigui ràpid. Com? Cap a on dirigir les meves passes? Llenço preguntes en un mar de dubtes. Quin camí he de triar? Inseguretat i dubtes bloquejen la meva ment. No sé és la frase que més em repeteixo. Perque cadascú de vosaltres em dibuixa amb una ombra i una silueta diferent? Perque cadascú de vosaltres veu coses tan diferents? Qui sóc jo? Si no ho sabeu vosaltres, qui ho ha de saber? Àngel de la guarda, guia'm per aquest camí fosc on les punxes són més fàcil de veure que les roses, on tot em fa por, on tremolo pel fet de sentir-te molt a prop, on tremolo per apropar-me a les respostes que busco. Ajuda'm, recorda'm qui sóc, on m'he perdut, en quin moment em vaig equivocar. Treu-me part del dolor, parla de la resta de coses que importen a la vida. Fes que jo senti a aquesta com ella em sent a mi. Fes-me somriure quan necessitin que estigui bé. Em sento com una persona feta a mitges, un escriptor que no es transmet res a si mateix, un buit dins de la meva ànima, un somiador de malsons, un vianant que ha fet de la desesperació, la seva millor amiga. Que se n'ha fet de tot allò que tenia? On és el noi al qual aspirava ser ara fa cinc anys? On s'han quedat les il·lusions i els somnis d'infància? Jo vull aixecar-me i caminar, sortir del lloc on mai hi he volgut estar, però en sóc incapaç. No puc. No sense tu. Vull agafar-te la mà i que els teus ulls facin de guía als meus peus, que vull marxar sense marxar, que vull estar sense estar. Vull ser conscient d'on em deixo els coses, conscient de saber on sóc i de qui sóc. Vull ser conscient. Això és tot.